Últimament em sento una mica nostàlgica. Potser és l’edat o la soledat o el fet que vaig tot el dia amb els auriculars posats, però sembla que visc en una realitat paral.lela envoltada per un núvol de buidor que s’ha apoderat de la meva capacitat de ser. Visc la vida observant-la desde la distància, com si em trobés dins d’una peixera. Sento que la meva existència és supèrflua, que formo part del background d’una pel·lícula francesa d’aquestes que no tenen gaire argument.

El final està escrit i jo sóc una actriu terrible. 

Sovint em trobo persones que em recomanen deixar de preocupar-me, que no és bo per la salut mental. La teoria de la felicitat és caminar d’esquena, de manera que quan topem amb algun obstacle pel camí estarem tranquils sabent que no ens hi dirigíem voluntàriament. 

A vegades em pregunto si seré la única persona que ha decidit caminar de cara. No mirar endavant és equivalent a no responsabilitzar-se de res. És acceptar una derrota abans d’haver lluitat la guerra, morir en vida. I si no hi ha guerra per lluitar, si no hi ha res que puguis fer per millorar una mica més al món, si res del que passa és realment conseqüència de les teves voluntats, perquè camines? Perquè t’aixeques cada dia per anar a treballar si no pretens aconseguir res? Perquè parles amb altres persones si no és amb la intenció de conèixer i aprendre d’elles? Com es viu una vida sabent que res del que fas és important, sense intenció ni propòsit d’arribar a cap lloc?

Vull sentir la responsabilitat de les victòries i de les derrotes. Vull sentir l’esperança i la il·lusió de pensar que puc canviar el món si m’ho plantejo, que el que desitjo no és massa si l’entorn és insuficient. No prendré la pastilla de la inconsciència per curar-me i ser feliç. No deixaré de viure la vida amb la passió que mereix per immunitzar-me i evitar un cor trencat. Perquè em nego a viure en un món on he d’afluixar la meva llum per adaptar-me al meu entorn, on tothom regula els seus colors per pertànyer al gris que ningú vol. Vull viure en un món on les persones responsables no són castigades, on demostrar passió i proactivitat és raó d’orgull i no de vergonya. I seguiré patint les conseqüències de ser massa exigent, massa seriosa, massa apassionada, encara que això em faci més dèbil.

Perquè no necessito ser forta, només valenta. 

Despertar amb l’alarma.

Esmorzar cafè amb gust de nostàlgia

i sentiments difícils d’empassar.

¿Serà l’excés de pensaments repetitius

o l’absència de ments amb qui compartir-los?

Hi ha veritats que costen de creure, 

com la d’existir fora d’un mateix,

quan només tu saps qui ets de veritat

i ningú et troba a faltar quan no hi ets. 

Però segueixes construint parets 

per no voler acceptar, 

que no ets res més

que el reflex del que són els que et veuen.

Que confons tossuderia per fortalesa, 

i convèncer per vèncer. 

Com demostrar el teu valor,

a persones que no el volen veure. 

Com reclamar el teu espai,

si no hi ha pitjor venjança,

que la de sentir-se estimat.

Les confessions provoquen simpatia, 

però per por a que l’agafis amb força, 

ningú t’oferirà mai la mà. 

Et plantejes que potser no mereixes el sacrifici

que comporta acostar-se a la veritat. 

I que potser tot seria millor 

si deixéssim de reprimir, 

les ganes d’admetre que ens trobem a faltar.

Deixaràs de culpar-te per tenir tantes emocions,

pero ploraràs la falta de responsabilitats. 

Perquè necessites raons,

per justificar la vida que se t’està fent llarga.

No t’oblidis de somriure, 

que la infelicitat no és atractiva. 

Mentrestant et preguntaràs com sobreviure,

entre tantes mentides

 i tant poca vida.

D’on surten les conviccions? Hi ha persones que no creuen en res, i altres que tenen creences molt fortes. Vivim desde petits amb aquestes distincions entre el que està bé i el que no, com hem de ser millor persones o quines són les parts realment valuoses a la vida. Les persones anem creixent i anem amotllant les nostres creences en funció del que hem heretat de la nostra familia i el que hem adoptat durant el propi recorregut vital. Naturalment, quan ens anem fent grans ens adonem de les diferències que podem tenir de pensament amb les persones del nostre voltant i ens anem allunyant dels que són massa diferents i apropant als que són més similars. Ens agrada trobar punts en comú i sovint ens trobem defensant creences apassionadament o rebutjant el que no entenem. Ens discutim i barallem amb persones que pensen diferent a nosaltres, jutgem i filtrem amb qui ens relacionem en base a les seves creences. Aquestes opinions i pensaments, per tant, tenen un impacte molt gran a la nostra vida. Tanmateix, jo no les considero una font d’informació fiable. Crec que hi ha tantes creences i opinions com combinacions de vida possibles. És perfectament possible que dues persones que han viscut sota el mateix sostre i mateix ambient, tinguin visions oposades respecte la vida. Els paràmetres sobre els quals basem les nostres conviccions són absolutament aleatoris i únics.