Despertar amb l’alarma.
Esmorzar cafè amb gust de nostàlgia
i sentiments difícils d’empassar.
¿Serà l’excés de pensaments repetitius
o l’absència de ments amb qui compartir-los?
Hi ha veritats que costen de creure,
com la d’existir fora d’un mateix,
quan només tu saps qui ets de veritat
i ningú et troba a faltar quan no hi ets.
Però segueixes construint parets
per no voler acceptar,
que no ets res més
que el reflex del que són els que et veuen.
Que confons tossuderia per fortalesa,
i convèncer per vèncer.
Com demostrar el teu valor,
a persones que no el volen veure.
Com reclamar el teu espai,
si no hi ha pitjor venjança,
que la de sentir-se estimat.
Les confessions provoquen simpatia,
però per por a que l’agafis amb força,
ningú t’oferirà mai la mà.
Et plantejes que potser no mereixes el sacrifici
que comporta acostar-se a la veritat.
I que potser tot seria millor
si deixéssim de reprimir,
les ganes d’admetre que ens trobem a faltar.
Deixaràs de culpar-te per tenir tantes emocions,
pero ploraràs la falta de responsabilitats.
Perquè necessites raons,
per justificar la vida que se t’està fent llarga.
No t’oblidis de somriure,
que la infelicitat no és atractiva.
Mentrestant et preguntaràs com sobreviure,
entre tantes mentides
i tant poca vida.
Quan penso massa 