Sentiu els grills?

Últimament em sento una mica nostàlgica. Potser és l’edat o la soledat o el fet que vaig tot el dia amb els auriculars posats, però sembla que visc en una realitat paral.lela envoltada per un núvol de buidor que s’ha apoderat de la meva capacitat de ser. Visc la vida observant-la desde la distància, com si em trobés dins d’una peixera. Sento que la meva existència és supèrflua, que formo part del background d’una pel·lícula francesa d’aquestes que no tenen gaire argument.

El final està escrit i jo sóc una actriu terrible.