Penso molt, potser massa. A vegades em faig mandra a mi mateixa. Penso que les úniques persones que defensen que pensar és bo són les que no ho posen en pràctica, perquè jo no ho recomano. He viscut la vida una mica com a espectadora i no tant com a protagonista. I com a espectadora sóc bastant pèssima, haig de reconèixer que sóc d’aquelles persones que fan preguntes tota l’estona al cine perquè no entenen res del què està passant.
Se m’acumulen les preguntes sense resposta i m’ataquen insistentment des que tinc consciència. Per què? ¿Per què jo? Perquè aquesta persona en aquest moment i espai? I aquesta veu que tinc el cap m’acompanyarà tota la vida? Perquè pensem? Es pot parar?
Ara tinc 26 anys i segueixo fent-me les mateixes preguntes, i la que més em costa d’explicar és perquè vivim? La vida pesa com una responsabilitat, com una cosa que se’ns ha donat aleatòriament i hem d’aprofitar perquè és finita. Però el fet que s’acabi és suficient? Per a què vivim? O es per qui, la pregunta? Hi ha vides millors que altres o portis la vida que portis sempre viuràs amb el penediment d’haver-la desaprofitat?
Quan penso massa 