Una de les meves paraules preferides és el següent adverbi: No. Qualsevol persona llegint això podria identificar-me com una persona rebel sense causa. És veritat, no me n’amago. Hi ha una part de mi que gaudeix portant la contrària simplement perquè és més divertit que seguir la corrent. Però hi ha més, ja que la meva admiració per aquestes dues lletres no ve de la definició de diccionari. Haig de puntualitzar a més, que m’agrada el no seguit d’una coma o un punt i a part, perquè si es tractés d’un no amb punt final s’assemblaria massa a un si.
D’on surten les conviccions? Hi ha persones que no creuen en res, i altres que tenen creences molt fortes. Vivim desde petits amb aquestes distincions entre el que està bé i el que no, com hem de ser millor persones o quines són les parts realment valuoses a la vida. Les persones anem creixent i anem amotllant les nostres creences en funció del que hem heretat de la nostra familia i el que hem adoptat durant el propi recorregut vital. Naturalment, quan ens anem fent grans ens adonem de les diferències que podem tenir de pensament amb les persones del nostre voltant i ens anem allunyant dels que són massa diferents i apropant als que són més similars. Ens agrada trobar punts en comú i sovint ens trobem defensant creences apassionadament o rebutjant el que no entenem. Ens discutim i barallem amb persones que pensen diferent a nosaltres, jutgem i filtrem amb qui ens relacionem en base a les seves creences. Aquestes opinions i pensaments, per tant, tenen un impacte molt gran a la nostra vida. Tanmateix, jo no les considero una font d’informació fiable. Crec que hi ha tantes creences i opinions com combinacions de vida possibles. És perfectament possible que dues persones que han viscut sota el mateix sostre i mateix ambient, tinguin visions oposades respecte la vida. Els paràmetres sobre els quals basem les nostres conviccions són absolutament aleatoris i únics.
Hi ha doncs, alguna raó de pes per creure fortament en qualsevol cosa? Per mi l’aleatorietat de pensaments només demostra un fet: és absurd prendre’s seriosament la visió o opinió de qualsevol persona, també la pròpia. No hi ha idees ni creences superiors o inferiors, són totes al mateix nivell. De fet, per mi ni tan sols tenen propietari. Els pensaments existeixen, són allà. Però sabem que estan completament condicionats per les nostres vivències i que a més, canvien constantment. No tenim cap potestat per apropiar-nos-en i encara menys per defensar-los com a veritats. El millor que podem fer és observar-los, compartir-los i qüestionar-los. La opinió més justa no serà mai la que té la majoria, sinó la que qüestiona la seva pròpia existència.
És veritat que als humans per naturalesa no ens agrada la incertesa, però perquè ens hauríem de sentir més còmodes i segurs amb certeses falses? Vivint enganyats, creient-nos els nostres pensaments i buscant que altres validin el que ja sabem. Jo no hi crec, en les creences massa fortes. Per mi les veritats absolutes ens empresonen, i les afirmacions ens treuen vida. Sabent que vivim absurdament condicionats, en cas que ens importés el que una altra persona pensi, no seria molt millor que ens aportés idees oposades a les nostres?
La paraula no, ens fa lliures.
Per mi no pot ser mai una simple negació ni un establiment de límits i fronteres. No és una porta tancada, és una porta oberta. És la millor eina que tenim a les nostres mans per allunyar-nos de l’esbiaixament inevitable de la nostra pròpia experiència i plantejar-nos noves realitats.
Es el principi de l’infinit. És una constant de preguntes obertes sense resposta. És negar per trobar alternatives, és qüestionar persistentment tot el que ens envolta. Significa creixement, viure per entendre i aprendre, enlloc de viure buscant validació en funció de la nostra posició relativa respecte els altres. El creixement és expansiu però també és d’alguna manera deixar de ser el que era. Per tant, sense negació no hi ha evolució. Acceptant aquesta realitat podrem ser lliures, mantenint la visió nítida i el llenç de la vida en blanc per seguir pintant. Amb tots els colors de la paleta.
Quan penso massa 