Sovint em trobo persones que em recomanen deixar de preocupar-me, que no és bo per la salut mental. La teoria de la felicitat és caminar d’esquena, de manera que quan topem amb algun obstacle pel camí estarem tranquils sabent que no ens hi dirigíem voluntàriament.
A vegades em pregunto si seré la única persona que ha decidit caminar de cara. No mirar endavant és equivalent a no responsabilitzar-se de res. És acceptar una derrota abans d’haver lluitat la guerra, morir en vida. I si no hi ha guerra per lluitar, si no hi ha res que puguis fer per millorar una mica més al món, si res del que passa és realment conseqüència de les teves voluntats, perquè camines? Perquè t’aixeques cada dia per anar a treballar si no pretens aconseguir res? Perquè parles amb altres persones si no és amb la intenció de conèixer i aprendre d’elles? Com es viu una vida sabent que res del que fas és important, sense intenció ni propòsit d’arribar a cap lloc?
Ja torno a estar fent preguntes, però és que per mi caminar d’esquena és tremendament incòmode. Si, potser em prenc la vida massa seriosament. Sóc una persona privilegiada i em sento agraïda pel que he rebut a la vida. Visc enamorada, somiadora, optimista, trista, preocupada. Sento molt perquè camino de cara, i no prendre’m la vida seriosament seria desestimar el meu privilegi.
Vull sentir la responsabilitat de les victòries i de les derrotes. Vull sentir l’esperança i la il·lusió de pensar que puc canviar el món si m’ho plantejo, que el que desitjo no és massa si l’entorn és insuficient. No prendré la pastilla de la inconsciència per curar-me i ser feliç. No deixaré de viure la vida amb la passió que mereix per immunitzar-me i evitar un cor trencat. Perquè em nego a viure en un món on he d’afluixar la meva llum per adaptar-me al meu entorn, on tothom regula els seus colors per pertànyer al gris que ningú vol. Vull viure en un món on les persones responsables no són castigades, on demostrar passió i proactivitat és raó d’orgull i no de vergonya. I seguiré patint les conseqüències de ser massa exigent, massa seriosa, massa apassionada, encara que això em faci més dèbil.
Perquè no necessito ser forta, només valenta.
Quan penso massa 